El poder de les paraules

Hi ha paraules que a alguns se'ls queden
enganxades en un espai indefinit entre la llengua i els incisius superiors.
Guerra, morts, robatori, crisi, rescat, atemptat contra els treballors...
En aquell misteriós i obscur espai es transformen miraculosament, i sorgeixen através dels llavis renovades, maquillades eufemísticament: intervenció externa en pro de la democràcia, efectes colaterals, apropiació indeguda, dificultats econòmiques, fons de liquiditat, retallades...

Defineix la RAE eufemisme com manifestación suave o decorosa de ideas cuya recta y franca expresión sería dura o malsonante.

Escriu Amin Maalouf a Un segle després de Beatrice: "...a un treballador el Sud instal·lat al Nord se l'anomena "immigrant", ara a un del Nord instal·lat al Sud se l'anomena "expatriat" 

i també  "...poques doctrines a través de la història han sabut desarrelar l'odi. La gran majoria s'han acontentat amb el simple fet de desviar-lo d'un objecte a un altre. Cap al no creient, l'estranger, l'apóstata, l'amo, l'esclau, el pare. Per descomptat que l'odi només l'anomenem així quan el veiem en els altres; el que habita en nosaltres adopta mil altres noms"

De vegades al meu fill li diuen "morenito", i perquè no negre? Els seus amics diuen que és marró, i també ell  s'autodenomina així. Ja sabem que els nens diuen sempre les coses tal com són. Jo, sovint, contagiada per la corrent eufemística de la societat, responc de la mateixa manera quan em pregunten: dic que és africà. Però en realitat ho és, no? Afrocatalà, millor. Negre, marró, africà???  Immigrant? expatriat?

Un reportatge del 30 minuts ens dóna la visió en primera persona. Per si no l''heu vist, i us  pot semblar interessant. I tu, d'on ets???